El pasado 4 de noviembre en el Ateneu Enciclopèdic Popular se desarrolló un interesante diálogo tomando como punto de partida el libro Anarquimos en perspectiva: Conjugar el pensamiento libertario para disputar el presente, de Tomás Ibáñez, que participó en la charla junto a Laura Vicente y Sònia Turón. Os dejamos con el audio de este encuentro:
Podem comptar amb els dits de les mans quants anys fa que portem un smartphone a la butxaca. En poc temps, aquest aparell ha canviat les nostres vides i ha transformat la societat. Les conseqüències són ben conegudes: estar sempre connectades i disponibles impedeix que ens aturem a descansar i a no fer res (o “fer no res”, com diuen les companyes de Proyecto Una).
Dejuni digital: Autoajuda col·lectiva per canviar-ho tot, de Sergi Onorato, exposa un mètode per escapar de la saturació d’un dispositiu i d’una indústria dissenyats per reclamar constantment la nostra atenció. Com en una vaga, la intenció és obrir un espai que ens permeti experimentar de nou altres maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixes i amb la gent que ens envolta sense estar intervingudes pels algoritmes.
Aquest llibre necessita la participació de la persona que el llegeix. La proposta és deixar d’utilitzar tant l’smartphone com també altres tipus de pantalles (tauleta, ordinador, televisió, etc.) i qualsevol aparell que tingui connexió a Internet. Per poder ser plenament conscients dels efectes que té aquesta tecnologia sobre les nostres vides, necessitem allunyar-nos-en i donar-nos un temps per poder reflexionar des de fora, encara que sigui durant només 24 hores.
Com tots els dejunis, el digital també té tres parts:
PAS 1: L’entrada
Explica a la gent propera el que et proposes fer i avisa’ls que si volen contactar amb tu et poden trucar al telèfon fix de casa o la feina.
Un o dos dies previs, mira de consumir menys pantalles. Per exemple, planejant una excursió, una visita a un museu o una trobada amb amics i família. També és interessant buscar alternatives d’oci a les pel·lícules, sèries i videojocs.
PAS 2: El dejuni
Agafa el teu smartphone i apaga’l o treu-li la bateria. És millor guardar-lo en un calaix i no tenir-lo a la vista, ja que la seva sola presència ja activa el nostre cervell.
PAS 3: La sortida
Un cop recuperis el teu mòbil, no cal abocar-t’hi de cap per recuperar el temps perdut. Tal com has entrat al dejuni, a poc a poc, també n’has de sortir gradualment.
Aquestes 24 hores són un pas petit, però ens poden servir per agafar perspectiva, compartir allò que ens hagi -o no- suscitat l’experiència i adquirir consciència sobre el fenomen. Simplement, ens permet obrir la possibilitat perquè passin altres coses.
I si fas el dejuni digital, fes-nos arribar una carta escrita a mà amb les teves reflexions i a canvi et regalarem una llibreta de paper reutilitzat!
Aquest divendres 3 de juny no et perdis la primera presentació del llibre Dejuni digital: Autoajuda col·lectiva per canviar-ho tot, amb el seu autor, Sergi Onorato, i l’editor, Ibai Sans:
L’any 1936, els treballadors i treballadores de Catalunya van apostar per l’autogestió de l’economia, empesos pels seus ideals i enmig d’una guerra. Generacions d’obrers havien estat construint una societat paral·lela al capitalisme amb ateneus, sindicats, cooperatives i escoles llibertàries, amb l’objectiu de fer front a l’explotació laboral, l’analfabetisme i la pobresa. El camí que havien trobat era el de la revolució social, emancipar-se de tota autoritat mitjançant les seves pròpies estructures. No confiaven en l’Estat, ni en l’Església, ni en els Militars, ni en els Empresaris. Tots els havien traït fent prevaldre els seus interessos particulars i de classe.
Extracte del Decret de Col·lectivitzacions (24 d’octubre de 1936)
Aquest Decret aprovat des de la Generalitat va marcar un abans i un després en el curs de la Revolució. Per una banda, legalitzava la situació d’ocupació de les fàbriques i llocs de treball i, per l’altra, donava eines de control a les institucions. Era un avenç en la consolidació de les empreses col·lectivitzades, però també obria la porta a la intervenció vertical en favor dels interessos de l’Estat, com finalment va ocórrer.
El que ens aporta aquest document històric avui, tot i la llunyania de la situació, és la necessitat d’estar preparades per quan els esdeveniments es precipiten. Per una banda, ens convida a somiar en l’impossible, en construir alternatives al capitalisme i a la gestió mercantil de l’economia, vers una altra realitat compartida on tothom participi democràticament i en peu d’igualtat en les empreses on treballa. Donar peu a la possibilitat de coordinar els esforços de producció, consum i distribució per cobrir les necessitats de la vida i de les persones per davant del benefici de propietaris i accionistes. L’existència d’aquest Decret és la prova legal que una força social organitzada pot fer capgirar les jerarquies i dissoldre el poder. Avui més que mai, és necessari construir un horitzó on alliberem l’economia del creixement infinit, i la via més plausible per fer-ho és a través del control obrer i social de la producció. Imaginem poder establir lleis que afavoreixin aquests processos en comptes de reformes laborals, de pensions o subvencions a la gran indústria.
L’existència d’aquest Decret és la prova legal que una força social organitzada pot fer capgirar les jerarquies i dissoldre el poder.
Però alerta, el segon gran aprenentatge del Decret és que no només amb lleis es fa la transformació social. El dret i la legislació són terrenys de disputa del discurs i de generació de realitats possibles. Els moviments socials actuals sovint manquen d’una perspectiva a llarg plaç on s’arribin a plantejar aquestes qüestions, però el debat és ineludible i saludable. Què farien les organitzacions actuals davant la situació d’haver de gestionar els recursos, l’economia i el mercat? Quines prioritats s’establirien per satisfer les necessitats econòmiques? Quines formes prendrien les noves estructures i empreses autogestionades? Com es coordinarien entre elles i com rendirien comptes a la societat? El Decret ens convida a projectar aquestes preguntes en la realitat actual i tenint en compte la resta d’actors polítics.
Cafeteria col·lectivitzada a les Rambles de Barcelona
L’any 1936, els anarquistes i la CNT, tot i haver derrotat l’exèrcit feixista i pres el control de l’economia, van haver de cedir i arribar a acords amb altres tendències i ideologies. I aquesta cessió, potser per falta de claredat ideològica o bé per la traïció dels líders, va acabar portant a la derrota de la Revolució Social. Quines aliances podem establir avui per apropar-nos al canvi radical de les estructures econòmiques? Com negociem o no amb l’Estat, polítics i partits per arrencar-los concessions? Quins límits estem disposats a traspassar i quines són les línies vermelles?
El Decret de Col·lectivitzacions i la història d’aquell temps no ens donen les respostes, però ens permeten aprendre dels errors i els encerts per tornar a intentar un canvi profund que ens alliberi de la lògica econòmica depredadora vers les persones i la naturalesa.
